Si una cosa ajuda a fer un urbanisme de qualitat és, sense cap mena de dubte, els espais públics. La forma en què les administracions sàpiguen cuidar-los però també dinamitzar-los és clau per crear xarxes socials.
Malauradament, a Arbúcies aquesta màxima no sempre s'hi ha estilat. Encara avui, malgrat els tímids avenços fets en molts aspectes, tenim un seguit de parcs i jardins completament desaprofitats i que, fins i tot ratllen un abandonament paupèrrim.
El cas més flagrant és el de la plaça de la Pau. La possibilitat de situar una plaça de grans dimensions en un interior d'illa al bell mig de la vila fou possible gràcies a la construcció d'un seguit de blocs a la Carretera Nova. A més a més, l'interior d'illa tenia l'avantatge de connectar dues de les principals artèries, la Carretera Nova i la Carretera en un dels seus punts més centrals. Avui, la plaça segueix essent un mar de formigó i els accessos són els magatzems d'un bar proper.
La solució de la plaça de la Pau passa per una ràpida intervenció i alhora d'una urgent dinamització d'un espai públic en una zona immillorable. A més a més, ha d'esdevenir un nou "sorgidor"; és a dir, un element que augmenti la connectivitat entre aquests dos carrers d'Arbúcies.
Aquest cas no és un únic a Arbúcies. L'abandonament prolongat també és el cas dels jardins dels Arboçossos o del parc Lluís Companys. En el primer cas, les llargues obres que s'hi realitzen ha sotmès, a un dels parc més bonics d'Arbúcies, en un estat deplorable. En el segon cas, el parc de Lluís Companys no deixa de ser un paratge de males herbes amb una escassa funció social.
L'abandonament dels espais públics hauria de ser una de les principals prioritats a resoldre per part de qualsevol consistori. L'ocupació d'aquests espais és clau per una societat integrada ja que els parcs i els jardins per si sols, poc valor tenen a part de l'estètic.
dimarts, 13 d’octubre del 2009
dilluns, 14 de setembre del 2009
DIFERENTS BARES DE MEDIR PER DIFERENTS IDEOLOGIES
Ahir vaig ser a Arenys! La mateixa pensada que vaig tenir la tingueren centenars de catalans i catalanes que hi vàrem acudir pensant que teníem a l'abast una jornada històrica.
Des d'Arbúcies, vàrem pensar que atençar-nos fins a Sant Celoni i saltar cap Arenys de Munt a través de Vallgorguina seria la millor ruta, la menys transitada i la més assequible (en tots els sentits!). Poc abans d'arribar a Arenys un control policial parava cotxe per cotxe i després de les dues preguntes de rigor ens varen deixar passar sense més.
L'ambient festiu, la il·lusió que es respirava i les possibilitats de cridar allò que pensem sense sentir-se cohibits, estranys i contents de veure la quantitat de catalans que compartíem un destí ens va reconfortar! La paraula és convivència, tranquilitat, expressió democràtica en un, malauradament, divertimento que, segons la meva opinió, no tindrà més transcendència que la fogorada del moment.
En tot cas, un exercici clar de llibertat democràtica.
La nota negativa la varen protagonitzar seguidors de la Falange que acudiren buscant raons, provocan i insultant. Amb actitud amenaçadora. Una manifestació que si que atempta contra els principis constitucionals de respecte, estat democràtic, llibertat d'opinió i expressió d'una ideologia que si ha demostrat alguna cosa és la barbarie i la intolerància.
Flac favor ha fet la justícia espanyola a la cultura democràtica d'aquest país.
Des d'Arbúcies, vàrem pensar que atençar-nos fins a Sant Celoni i saltar cap Arenys de Munt a través de Vallgorguina seria la millor ruta, la menys transitada i la més assequible (en tots els sentits!). Poc abans d'arribar a Arenys un control policial parava cotxe per cotxe i després de les dues preguntes de rigor ens varen deixar passar sense més.
L'ambient festiu, la il·lusió que es respirava i les possibilitats de cridar allò que pensem sense sentir-se cohibits, estranys i contents de veure la quantitat de catalans que compartíem un destí ens va reconfortar! La paraula és convivència, tranquilitat, expressió democràtica en un, malauradament, divertimento que, segons la meva opinió, no tindrà més transcendència que la fogorada del moment.
En tot cas, un exercici clar de llibertat democràtica.
La nota negativa la varen protagonitzar seguidors de la Falange que acudiren buscant raons, provocan i insultant. Amb actitud amenaçadora. Una manifestació que si que atempta contra els principis constitucionals de respecte, estat democràtic, llibertat d'opinió i expressió d'una ideologia que si ha demostrat alguna cosa és la barbarie i la intolerància.
Flac favor ha fet la justícia espanyola a la cultura democràtica d'aquest país.
diumenge, 6 de setembre del 2009
UNA NOVA INCÒGNITA
D'aquí a pocs dies tres edificis "de sempre" d'Arbúcies aniran a terra sense saber exactament què passarà amb un solar més que considerable al principal carrer d'Arbúcies. Mentida. Sabem què passarà! Un aparcament en superfície (de sorra?) per quinze vehicles (zona blava?).
La Fonda Ayats, i dos edificis annexes de principis del segle XX i que havien estat utilitzats com l'economat de ca l'Ayats primerament, i després com una sala de màquines recreatives, aniran a terra. Els edificis no havien permès mai la construcció d'una vorera "com cal" al darrer tram del carrer Castell dificultant el pas de vianants i cotxes en un tram molt usat per alumnes de les escoles d'Arbúcies.
L'aterrament és necessari.
Però l'aterrament per si sol no soluciona tots els problemes; és més, n'afegeix! D'una banda, l'enderroc no permetrà per si sol ampliar la vorera del Castell (si no s'hi fan obres considerables). De l'altra, l'enderroc crearà un important ESBORNAC a la Carretera.
La situació econòmica, principalment la immobiliària, i les importants cessions de sòl fan pràcticament impossible que en els propers anys veiem moviments a l'antiga Fonda Ayats. Podrà Arbúcies suportar que el principal carrer de la vila, l'arteria comercial i la nostra façana pública quedi sotragada amb un aparcament en superfícies trencant tota continuitat urbana? Tothom té el cap l'estat curiós de les naus de Ca l'Ayats...
L'Ajuntament segurament no ha escollit el millor moment per aterrar la Fonda Ayats. I ho fa sense cap projecte al darrera.
La Fonda Ayats, i dos edificis annexes de principis del segle XX i que havien estat utilitzats com l'economat de ca l'Ayats primerament, i després com una sala de màquines recreatives, aniran a terra. Els edificis no havien permès mai la construcció d'una vorera "com cal" al darrer tram del carrer Castell dificultant el pas de vianants i cotxes en un tram molt usat per alumnes de les escoles d'Arbúcies.
L'aterrament és necessari.
Però l'aterrament per si sol no soluciona tots els problemes; és més, n'afegeix! D'una banda, l'enderroc no permetrà per si sol ampliar la vorera del Castell (si no s'hi fan obres considerables). De l'altra, l'enderroc crearà un important ESBORNAC a la Carretera.
La situació econòmica, principalment la immobiliària, i les importants cessions de sòl fan pràcticament impossible que en els propers anys veiem moviments a l'antiga Fonda Ayats. Podrà Arbúcies suportar que el principal carrer de la vila, l'arteria comercial i la nostra façana pública quedi sotragada amb un aparcament en superfícies trencant tota continuitat urbana? Tothom té el cap l'estat curiós de les naus de Ca l'Ayats...
L'Ajuntament segurament no ha escollit el millor moment per aterrar la Fonda Ayats. I ho fa sense cap projecte al darrera.
dimarts, 25 d’agost del 2009
TORNANT D'UN VIATGE QUE DE BEN SEGUR ENS HAURÀ CANVIAT
El passat 19 d'agost aterràvem de nou a Catalunya. Després de 22 dies de recórrer Rússia, Mongòlia i la Xina. Un viatge que ens havia transportat des de la capital russa, la ciutat sagrada de Moscou, fins a la capital dels negocis xinesos, i mundials, Shangai.
La idea d'un viatge que, com a mínim, podem qualificar de temerari per la seva embargadura, va aparèixer fa gairebé un any en un pis d'estudiants del barri barcelonès de Sarrià. Un colla d'amics que ja teníem experiència en el camp del "voltar per aquests móns de Déu" vàrem sentir la imperiosa necessitat de trencar amb el nostre eurocentrisme i endinsar-nos en un nou continent, l'Àsia.
Quina millor manera de trencar l'eurocentrisme, que unir la clàssica Europa i la contemporània Xina a través del tren més llarg del món, el transiberià. Concretament, nosaltres vàrem discórrer per la línia transmongola que uneix Moscou i Pequín a través de Mongòlia. D'aquesta manera, el dia 29 agafàvem un avió de baix cost que ens havia de portar a Moscou i iniciar l'aventura.
22 dies que han servit per relativitzar les distàncies, després de 6 nits dormides a un tren del qual només baixàvem esporàdicament. 22 dies que han servit per descobrir Sibèria i per adonar-nos del col·lapse que viu Rússia. 22 dies que han servit per admirar la natura verge en estat pur del llac Baikal, les reserves d'aigua dolça més importants del món. 22 dies que han servit per constar el potencial xinès, la força del país i el gran salt endavant que, en matèria econòmica, han realitzat. 22 dies que han servit per descobrir la cuina xinesa de debò, aquella que es fa lluny dels palaus d'orient del nostre país i que, és boníssima!
Un viatge que ens ha canviat esquemes, que ens ha fet més persones...
La idea d'un viatge que, com a mínim, podem qualificar de temerari per la seva embargadura, va aparèixer fa gairebé un any en un pis d'estudiants del barri barcelonès de Sarrià. Un colla d'amics que ja teníem experiència en el camp del "voltar per aquests móns de Déu" vàrem sentir la imperiosa necessitat de trencar amb el nostre eurocentrisme i endinsar-nos en un nou continent, l'Àsia.
Quina millor manera de trencar l'eurocentrisme, que unir la clàssica Europa i la contemporània Xina a través del tren més llarg del món, el transiberià. Concretament, nosaltres vàrem discórrer per la línia transmongola que uneix Moscou i Pequín a través de Mongòlia. D'aquesta manera, el dia 29 agafàvem un avió de baix cost que ens havia de portar a Moscou i iniciar l'aventura.
22 dies que han servit per relativitzar les distàncies, després de 6 nits dormides a un tren del qual només baixàvem esporàdicament. 22 dies que han servit per descobrir Sibèria i per adonar-nos del col·lapse que viu Rússia. 22 dies que han servit per admirar la natura verge en estat pur del llac Baikal, les reserves d'aigua dolça més importants del món. 22 dies que han servit per constar el potencial xinès, la força del país i el gran salt endavant que, en matèria econòmica, han realitzat. 22 dies que han servit per descobrir la cuina xinesa de debò, aquella que es fa lluny dels palaus d'orient del nostre país i que, és boníssima!
Un viatge que ens ha canviat esquemes, que ens ha fet més persones...
diumenge, 19 de juliol del 2009
UNA NOVA VEU AL NOSTRE PANORAMA
Sense cap mena de dubte, les noves tecnologies han permès que tot aquell qui ho desitgi pugui fer emergir la seva veu, fer-se sentir, ser llegit i escoltat, opinar. Els blogs són una d'aquestes eines que ens permet sortir de l'anonimat ciutadà.
Avui, jo m'hi llenço. Em llenço a una piscina plena d'aigua, de gent d'Arbúcies i de tot Catalunya que ja porta dies, mesos i anys opinant. D'ara i per endavant, els meus respectes, la meva admiració per la seva constància, per la seva perseverància i per un camí que, com tots, qualsevol inici és dificil.
Comencem una nova aventura. Endinsem-nos en el món de l'opinió.
Avui, jo m'hi llenço. Em llenço a una piscina plena d'aigua, de gent d'Arbúcies i de tot Catalunya que ja porta dies, mesos i anys opinant. D'ara i per endavant, els meus respectes, la meva admiració per la seva constància, per la seva perseverància i per un camí que, com tots, qualsevol inici és dificil.
Comencem una nova aventura. Endinsem-nos en el món de l'opinió.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)